A Costa da Morte

Hom coneix la costa que a Galícia pren forma entre Malpica i Fisterra com “A Costa de Morte”, la Costa de la Mort. El nom respon als gairebé 900 naufragis documentats des de l’Edat Mitjana en aquesta part del litoral gallec. És una costa que impressiona. Terrible, magnífica, espectacular en la seva bellesa salvatge, on els anys es comptem pels naufragis que han succeït. Allà els homes i les dones parlen de l’any del “Prestige” o de l’any del “Casson”. Sí, l’any del “Casson”, aquell mercant del qual encara és incert allò que transportava a les seves sentines i que provocà, com a conseqüència del seu naufragi, un núvol tòxic que obligà a evacuar els habitants de la propera vila de Muxía. Anys enrere, també es parlà de l’any del “Serpent” el qual naufragà a prop de Camelle l’any del senyor de 1890. El “Serpent” era un buc escola de la marina britànica on els guàrdia-marines es formaven per esdevenir oficials de l’armada. El veïns que es feren a la mar per socórrer els nàufrags varen rescatar 172 cossos de la seva tripulació. Tots són enterrats al cementiri dels anglesos, un petit recinte amb un monòlit al mig que recorda la tragèdia i que resta immutable al mig de la badia que forma la platja que s’estén prop de la “Punta do Boi”, lloc on s’esdevingué el naufragi. Durant molt de temps, davant de la costa i en record del seu naufragi, els vaixells de l’armada britànica disparaven tres canonades en senyal de respecte per recordar els mariners i oficials del “Serpent”.

Naufragis i misteris s’han succeït any rere any, com el d’aquell mercant, el Nil, que transportava acordions diatònics, els quals sonaven amb una música infernal agombolats per les onades de la tempesta que feu naufragar el buc que els carregava. Música que terroritzà els veïns de la costa tot pensant que es tractava dels esperits dels mariners morts que els cridaven des dels abismes més pregons, demanant-los ajut i socors.

És aquest un litoral dur, on la vida ha estat sempre difícil pels habitants dels pobles i llogarets de la seva costa. On els homes i les dones han viscut sempre del mar i els naufragis han estat sovint una font de recursos per sobreviure. Així, i d’acord a les antigues lleis del mar, les restes dels naufragis que sovintejaven a les platges de Camariñas, Corme, Camelle, Muxía… foren bens preuats que els seus vilatans arreplegaven per a benefici propi o per bescanviar per altres productes altrament necessaris.

És coneguda la història del vaixell que naufragà davant de la costa de Muxia i que transportava, entre altres productes, llet condensada. Els veïns que arreplegaren els milers de pots d’aquest producte i que arribaren a la platja fruït del naufragi, en veure aquella substancia blanca i viscosa que desconeixien, pensaren que es tractava de pintura blanca i com a tal l’utilitzaren per a pintar de blanc les façanes i parets de les seves cases. A l’estiu, una plaga bíblica de mosques envaí Muxia fent impossible viure-hi durant un temps. Els veïns pensaren que allò era certament un càstig diví com a conseqüència d’haver-se apropiat d’aquell carregament incert que transportava el vaixell naufragat aquell hivern terrible d’espectres i tempestes.