Aures

Algú em va recordar que ja feia més de set anys que les parets d’aquell espai on la gent s’esperava abans de ser atesa s’havien pintat i que potser era arribat el moment de fer un pensament i pintar-les de nou.

Vaig observar la paret, l’estat en el qual es trobava i els estrips i les nafres que el temps li havien provocat, i de sobte, fixant la mirada en un petit espai d’aquesta, vaig percebre una ombra fosca que reproduïa, com una boirosa imatge, el cap d’una persona.

Allò que veia eren les infinites empremtes que en forma d’humanitat una munió de caps havien deixat a la paret que s’aixecava tot just darrere de les tres cadires que formaven el petit espai de la sala d’espera. Aquelles ombres dibuixaven una aura única que era a la vegada la suma de les múltiples aures dels centenars de persones que dia rere dia i setmana rere setmana, havien deixat la seva petja inesborrable projectada a la paret.

Vaig pensar en totes les persones que s’havien assegut allà, esperant neguitoses el moment de ser ateses, en els seus desitjos, pors, angoixes i esperances i com aquestes s’havien projectat amb una energia vital i poderosa en aquell llenç en forma de mur.

Era com si una part vital d’aquelles persones hagués quedat closa a la paret i lligada en esperit a aquell espai.

Aleshores, quan la meva companya fermament armada amb un drap i sabó, començà a esborrar aquelles ombres subtils, vaig tenir la certesa pregona que a mesura que ella les anés esborrant,  no només s’esborrarien  les aures dels que allà s’havien assegut, sinó que també les seves ànimes desapareixerien del món dels vius allà on es trobessin en aquell precís instant, condemnant-les a un etern vagareig sense rumb pels llimbs del no-res.

Així fou com, tot d’una,  i amb un gest desesperat, vaig aturar el seu braç executor, car se’m presentaven amb una nitidesa sobtada i un neguit d’espant, els rostres habituals de les moltes persones que allà s’havien assegut, tot just abans del fatal moment en el qual s’esvaïen d’aquest món.

I vaig veure com l’Edgar Gancino desapareixia sense rastre entre les estacions de Paral·lel i Drassanes a la línia 3 del metro de Barcelona, com la Jenny Contento s’esfumava en silenci entre plats i olles mentre preparava un sancocho a la seva germana bessona, com el Milciades Barreto es fonia en el no-res tot esperant  al seu nét a la sortida del col·legi i com a Pericles Carvalho se li dissipava l’ànima,  tranquil·lament assegut a la plaça que la ciutat de Barcelona li havia dedicat al pare d’un altre Carvalho, allà, al bell mig del mític barri del  Raval.

Sortosament, la clarividència profètica d’aquelles imatges fou l’argument definitiu,  per preservar les ombres aures dels múltiples rostres que s’havien projectat en aquella paret i assegurar, quan els Déus així ho decidissin, el seu trànsit definitiu vers l’altra riba del riu.

I així, com si fos una revelació, vaig entendre que molts anys després arribaria el dia que, per si soles, les ombres desapareixerien de la paret, donat que l’energia o esperit que les havia projectades en aquell mur s’hauria esvaït per sempre més.

Això però, jo ja no ho veuria.